Les audicions que recomanam aquesta setmana seran diferents al que és habitual: música de vanguarda, o contemporània, és a dir, música escrita al segle XX. Per ser poc habitual escoltar aquest repertori, us resultaran unes obres incomprensibles, fins i tot cacofòniques... Però la música contemporània té un perquè, igual que la pintura o l'escultura... La intenció de rompre amb l'art del segle XIX després de les dues grans guerres mundials amb la intenció de què el públic se n'oblidi de l'antic i prengui perspectiva i il·lusió pel nou.
Donald Martino (1931-2005) va ser un compositor americà que va guanyar el Premi Pulitzer de composició. Va escriure A set for clarinet l'any 1954 i la va revisar al 1974, i la partitura pretén provar quins són els límits interpretatius del clarinet. Escoltarem el primer moviment, de tempo Allegro.
El Mei (del japonès, significa fosc, pàlid) per a flauta sola de Kazuo Fukushima (nascut al 1930) evoca els sons de la flauta emprada al teatre tradicional japonès mesclant tècniques modernes de la flauta travessera: glissandos, quarts de to, dinàmiques extremes...
John Cage (1912-1992) va ser un músic americà (deim músic perquè era intèrpret, teòric, compositor i filòsof) que va explorar nous camins de la música. Va escriure molta música per a piano preparat, això vol dir que introduïa objectes (pilotes de ping-pong, claus metàl·lics...) per aconseguir sonoritats diferents a l'habitual. Escoltam idò la Primera dansa per a dos pianos.
Leo Brower (nascut a Cuba l'any 1939) és un compositor, guitarrista i director d'orquestra de tipus serialista i dodecafònic. Va escriure l'obra El decameron negro l'any 1981 en el període que ell auto-denomina com "hiper-romanticisme nacional". Els tres moviments que integren l'obra estan basades en llegendes africanes que va recollir l'antropòleg aleman Leon Frobenius a finals del segle XIX i que narren com un guerrer vol convertir-se en músic. L'obra, dedicada a la guitarrista americana Sharon Isbin, és un bon exemple de l'estil compositiu de caire poètic de Brower. Audicionarem el primer moviment: L'harpa del guerrer.
Un dels violinistes més importants del segle XX va ser Eugène Ysaye ( 1858-1931). Belga de naixement, també va destacar com a compositor i director d'orquestra. Va escriure sis sonates per a violí sol, cadascuna d'elles dedicada en nom i estil a diferents violinistes. En el cas de la sonata que escoltarem, la nombre sis, està dedicada a Manuel Quiroga Losada (violinista virtuós espanyol coetani de Pablo de Sarasate)
Un dels compositors més innovadors i amb un punt d'excentricitat és Karlheinz Stockhausen (1928-2007), qui va destacar en els principals gèneres de la música contemporània: electroacústica, aleatòria i composició serial. Una de les obres més anti-convencionals i espectaculars és el Quartet de corda i helicòpters, que va ser completada al 1993 i s'ha representat en poques ocasions per ser d'execució aparatosa: els quatre membres del quartet es situen cadascun d'ells dins un helicòpter, sincronitzats per un metrònom elèctric, mesclant-se llavors els sons dels instruments i els motors. Els espectadors senten la barreja sonora en altaveus, i veuen imatges en directe. Vegem idò aquest experiment musical i sonor...
Per acabar, una de les obres contemporànies més conegudes: 4 minuts, 33 segons (4'33'') de John Cage, on l'orquestra permaneix tot aquest temps (cronometrant la durada) en silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada