Aquesta setmana, les recomanacions van de concert. Però no ens referim a l'event, sinó a la forma musical del concert: un o dos solistes acompanyats d'orquestra durant tres moviments (ràpid-lent-ràpid). Ens centrarem en els concerts amb dos solistes del mateix instrument, una raresa en la que val la pena entrar...
Començam idò amb el concert per a dos clarinets i orquestra en mi bemoll major, op. 91, de Franz Krommer (1759-1831). Compositor txec del període clàssic, on es distingeix perfectament l'estil compositiu d'aquella època: claredat de textures, simetria de les frases i harmonia molt clara. L'orquestra agafa un paper més i important respecte els acompanyaments del Barroc. La partitura dels solistes transcorre entre la pregunta-resposta entre ells, o bé amb frases homofòniques (mateixa rítmica, diferents notes).
Domenico Cimarosa (1749-1801) va ser un compositor italià de la mateixa època que Krommer. Va escriure un concert per a dues flautes amb les mateixes característiques que ja hem vist al concert de Krommer. La música del període clàssic és previsible i molt clara en quant a estil compositiu, i tal vegada és per això que resulta tan fàcil d'escoltar.
En el cas dels concerts escrits durant el Barroc, veim que l'orquestra no té instruments de vent, i té un paper més residual que durant el Classicisme. L'estil compositiu de llavors es basava en l'estreta relació entre les veus agudes i la veu greu, destacant sobretot el baix continu (línia melòdica que el compositor no desenvolupa i fonamenta la resta de veus), i l'ús de model-repeticions.
Escoltam així el concert per a dos violins de J.S.Bach, compositor aleman del que ja hem escoltat algunes obres, on destaca el virtuosisme dels solistes.
Pel que fa a Antonio Vivaldi, contemporani de Bach, destaca sobretot el gran número de concerts que va escriure (uns 450, que es conegui), apart de més obres amb altres formes musicals. L'alta producció de sonates i concerts es deu a la seva etapa com a mestre a un orfelinat de filletes, per a les que escrivia composicions pensades per a les alumnes i instruments disponibles en aquella època. Proposam escoltar el concert per a dues mandolines en versió de dues guitarres, del que destacam el segon moviment, un Largo delicat i que potser coneixereu perquè s'ha emprat en publicitat en més d'una ocasió...
Dos segles després, Francis Poulenc (1899-1963) escriu un concert per a dos pianos i orquestra (1932). Tal i com vam estar comentant a les recomanacions XIII , Poulenc pertany a Les Six, grup de compositors francesos que van establir un estil compositiu propi. En el cas de Poulenc, emprava una harmonia tradicional ja que trobava que no "tenia temps" d'experimentar, tal i com estaven fent altres compositors. Així veurem que la música de Poulenc és tonal i clara en quant a estructura i frasseig, pel que la novetat i originalitat està en el les melodies i els cromatismes. A més, es nota que el compositor era pianista, ja que explota tots els recursos que ofereix l'instrument.
Per acabar ens despedirem amb una obertura... Es tracta de Coriolano, de Ludwig van Beethoven, el sord genial, qui la va escriure a mena d'introducció musical per a la tragèdia de mateix nom que va escriure Heinrich Joseph von Collin. Podem veure com el compositor va canviant la tonalitat i empra una rítmica i uns silencis concrets, tot amb la intenció de descriure els sentiments i successos de la història de Coriolano, un heroi de la Grècia clàssica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada